Cansats de tants decibels

Fuente: El País - España

España
Typography
  • Smaller Small Medium Big Bigger
  • Default Helvetica Segoe Georgia Times

Fa setmanes que ha començat la precampanya i els decibels del debat polític no deixen de pujar des dels altaveus de la dreta. A qui li interessa que la política discorri en un clima de crispació, falta de respecte i soroll com el que estem veient? La polarització ho tiba tot i arriba fins i tot a unes formes parlamentàries cada vegada més agressives. Els parlaments s'han convertit en una espècie de caixa de ressonància de la brega, com hem vist aquesta setmana a la cambra catalana o com vam veure en totes i cadascuna de les sessions del control al president del govern Pedro Sánchez en aquesta curta legislatura.

Sempre que perden el poder, els líders de la dreta recorren al tremendisme. Espanya s'enfonsa amb tanta rapidesa com s'eleva al cel tan aviat tornen a La Moncloa. Ara la tri-dreta sap que es juga el Poder, amb majúscula, i per això als seus joves líders se'ls tiba el rictus facial. Casado parla com si tingués una pedra a l'estómac, a Rivera sembla que li facin mal tots els queixals i el madur Abascal sembla posseït per la migranya però no ha d'esforçar-se gaire perquè els altres dos treballen per a ell. El problema és que l'estil tosc s’encomana i qui no respon en la mateixa clau és vist com un feble, pusil·lànime. Els que més criden tapen els altres.

Mantenir la serenitat, fer propostes creïbles i defensar-les des de postulats racionals està penalitzat en un sistema mediàtic que tendeix a l'estridència i premia l'enfrontament. I el mateix que passa als polítics que intenten fugir d'aquesta espiral ensordidora passa també als mitjans que fugen de l'espectacularitat i l'estridència: que aconsegueixen menys clics.

No obstant això, ni els temes dels quals parlen la major part del temps els líders polítics de la dreta ni el grau d'empipament que volen transmetre es correspon amb les qüestins que preocupen més la ciutadania ni amb l'estat d'ànim que la gent expressa en les enquestes. Estan sobreactuant. En realitat, la gent està més enfadada amb ells que amb els temes sobre els quals vociferen. Una de les causes de la desafecció ciutadana és la percepció que els polítics als quals voten, en lloc de resoldre els problemes, acaben formant part del problema.

Un baròmetre rere l’altre, el CIS mostra el disgust dels ciutadans amb la situació econòmica i política. Però quan s'entra en el detall, veiem que el problema que més preocupa és l'atur —més del 60% dels ciutadans el considera el primer o el segon problema més greu—, però el segon que preocupa més són els partits i la política. Un de cada tres ciutadans els considera el primer o segon problema més greu. Pedro Sánchez va haver de convocar eleccions en no aconseguir una majoria suficient per als seus pressupostos, però el 54% dels espanyols creu que hauria estat bé que s'aprovessin i només un 16% pensava que no.

La campanya electoral consisteix a provocar la identificació del màxim nombre d'electors amb un artefacte polític que es construeix a força de relat. Un artefacte que intenta modular la percepció de la realitat construït pels spin doctors, aquests nous gurus de la política que són els assessors electorals. La paraula spin significa girar, retorçar. Es tracta de retorçar les dades, els arguments, fins a aconseguir que la realitat encaixi amb el relat, i no a l’inrevés. Així és com el debat polític bascula cada vegada més cap al terreny de l'emoció i la irracionalitat. No expliquen els fets, sinó les impressions, la percepció, les sensacions.

El que compta és l'actitud, va dir un dels assessors d'imatge de Ciutadans a Inés Arrimadas abans del seu debat amb Irene Montero al programa Salvados. El que hem vist en el primer debat electoral és que Cayetana Álvarez de Toledo ha vingut a Catalunya amb tones d'actitud. Una actitud aristocràtica, estirada, que mira des de dalt però no defuig el cos a cos perquè sap que sense baixar a l’arena, les urnes no s'omplen. Li respon, en perfecta simetria, un Gabriel Rufián desafiador, amb actitud provocadora, de vegades impertinent. Conforme avança la campanya pugen els decibels però ja hi ha indicis que la gent comença a estar cansada de tant soroll i tanta agressivitat.

Fuente (Fotos y Texto) El País - España