De botiga centenària a franquícia: l’abans i el després dels comerços històrics de Barcelona

España
Typography
  • Smaller Small Medium Big Bigger
  • Default Helvetica Segoe Georgia Times

La llibreria Catalònia de Barcelona ara és un McDonald’s. A la botiga Musical Emporium de la Rambla ja no es poden comprar partitures, però sí canviar divises. A l'antiga llibreria Canuda, renascuda com a Kepos-Canuda a un altre barri, hi ha un Mango. I a la també llibreria Áncora y Delfín, a la Diagonal, un Le Pain Quotidien.

La piulada amb aquesta imatge, que també es va publicar des d'altres comptes, es va compartir més de mil vegades. Es va tuitejar al gener, aprofitant la popularitat de l'etiqueta #10yearchallenge, amb la qual molts van compartir fotos mostrant el seu canvi en deu anys, d'altres la van fer servir per compartir contingut humorístic i alguns, com en aquest cas, per fer denúncia.

Áncora y Delfín va tancar el 2012 per la crisi, després de 55 anys d'història, igual que la Catalònia, que va tancar després de 89 anys el 2013. Els tancaments de la Canuda, el 2013, i de Musical Emporium, el 2015, van ser a causa de la reforma de la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU), que a partir de l'1 de gener del 2015 va suposar la fi dels contractes de renda antiga per als locals comercials. Aquesta reforma, tal com recollia EL PAÍS, va afectar uns 200.000 comerciants de tot Espanya, que van veure com les rendes que pagaven es podien duplicar, triplicar o simplement disparar.

Precisament quan va entrar en vigor aquesta llei, aquest diari va parlar amb Lluís Castelló, de Musical Emporium, oberta el 1901. Amb 81 anys, assegurava que “seguiria al peu del canó si no m'haguessin forçat a tancar”.

Però aquests quatre comerços no són els únics establiments històrics de la ciutat que no han sobreviscut al #10yearchallenge. L'arquitecte Josep Maria Montaner escrivia a EL PAÍS que “aquesta eutanàsia de l'ecologia dels carrers té efectes negatius sobre la qualitat de vida dels barris: disminueix la varietat i es perden irreversiblement valors històrics”. I afegia que “estem retrocedint en qualitat i diversitat de la quotidianitat, dilapidant la nostra memòria i potenciant una imatge urbana vulgar i anodina”.

Ni discos, ni teles, ni vestits

Un dels comerços del centre de Barcelona que va haver de tancar va ser Discos Castelló, que el 2016 va tancar l'establiment que tenia al carrer Tallers. El 1928 Antoni Castelló obria una parada al mercat de Sant Antoni dedicada a la venda de música en diversos formats. Des de llavors va anar creixent fins a esdevenir un veritable referent de la venda de música a Barcelona. La que va ser la primera de les botigues fora del mercat de Discos Castelló, al carrer Tallers, 79, continua oberta sota el nom d'El Setanta-Nou, tot i que ara es dedica a la venda de productes relacionats amb el món del cinema.

L'encarregat d'El Setanta-Nou és Joan Castelló: “El meu pare era el propietari de Discos Castelló i quan va fer el concurs de creditors, dos socis més i jo vam decidir muntar un negoci diferent”. El Setanta-Nou és una botiga especialitzada en cinema. “El cinema està en crisi però gràcies al preu i l'especialització hem pogut girar la truita. Ara som nou persones treballant-hi i l'única competència que tenim és la pirateria”, assegura Castelló.

Discos Castelló el 2014 i la fleca el 2018, segons Google Maps.
Discos Castelló el 2014 i la fleca el 2018, segons Google Maps.

Un altre comerç clàssic que va haver de tancar va ser El Indio, que havia obert les portes el 1870. Víctor Riera, gerent de l'emblemàtic local, ja explicava a EL PAÍS que les vendes de la seva botiga de teles de Barcelona s'havien vist afectades els últims anys, com la resta del comerç, per la llibertat d'horaris, l'auge de les grans marques i superfícies i la caiguda del consum. La botiga apareixia a la novel·la El juego del ángel, de Carlos Ruiz Zafón, ambientada en els anys 1910 i 1920.

El 2015 va tancar la sastreria Deulofeu, a la plaça Sant Jaume (on hi ha l'Ajuntament i la Generalitat), també per la reforma de la llei del lloguer. Feia 97 anys que era oberta i ara és un Costa Coffee, una franquícia internacional de cafeteries. També van tancar la merceria Las Novedades (local sense llogar encara, segons Google) i la botiga de joguines Monforte (ara un bar de tapes). El Club Coliseum, a la Rambla Catalunya, era un cinema i ara és un bar. El cinema Urgell, que era el més gran de la ciutat, va tancar el 2013.

Sastreria Deulofeu (2014) i Costa Coffee (2018).
Sastreria Deulofeu (2014) i Costa Coffee (2018).
La botiga de joguines Monforte, oberta el 1841 i tancada el 2014, ara és un bar de tapes.
La botiga de joguines Monforte, oberta el 1841 i tancada el 2014, ara és un bar de tapes.
El cinema Urgell el 2008 i el juny del 2018, segons Google Maps.
El cinema Urgell el 2008 i el juny del 2018, segons Google Maps.

Comerços emblemàtics protegits (a mitges)

L'Ajuntament de Xavier Trias va protegir l'estructura de 228 comerços emblemàtics el 2015. El que es protegia era tot o part dels elements físics de la botiga, però no l'activitat.

Entre aquests comerços hi havia el Colmado Quílez, obert el 1908, que sobreviu al número 25 de Rambla Catalunya 65, però molt canviat: el local tenia 300 metres quadrats i es va dividir en dos. Avui en 80 metres continua l'ultramarins i l'altre local l'ocupa ara una botiga de roba.

Del Colmado Quílez del 2014 només en queda la meitat, com es veu en la segona imatge, feta per Google Maps el 2018.
Del Colmado Quílez del 2014 només en queda la meitat, com es veu en la segona imatge, feta per Google Maps el 2018.

El seu propietari Carlos Lafuente assegura que la pitjor garrotada que va rebre l'empresa va ser el 2015. “El 1974 es va pagar un traspàs molt gran però un lloguer petit per al nostre local. Però el 2015 en modificar-se la llei de lloguers va ser un desastre. D'un lloguer de 3.000 ens van demanar 25.000 i un traspàs de 500.000 euros. L'empresa té múscul i per això hem continuat”.

La filatèlia Monge, fundada el 1878, es va quedar al mateix carrer, prop de la catedral, però a l'entresol d'un altre edifici. La bomboneria Fargas, fundada el 1827 també continua oberta en un altre local del carrer.
La filatèlia Monge, fundada el 1878, es va quedar al mateix carrer, prop de la catedral, però a l'entresol d'un altre edifici. La bomboneria Fargas, fundada el 1827 també continua oberta en un altre local del carrer.

Va tenir millor sort que el Forcada, una adrogueria que no era gaire lluny (Mallorca amb passeig de Gracia) i que va tancar el 2014. El local tenia 140 anys d'història. Jordi Forcada Muntaner, besnet del fundador, va dir llavors a EL PAÍS que "Barcelona morirà d'èxit". I afegia: "Massa turisme. Malgrat tenir molts congressos, molt turistes, molta botiga de luxe, Barcelona s'està quedant freda, s'estan menjant el que hi havia als barris, l'ànima de la ciutat".

L'adrogueria Forcada, a l'esquerra, en una imatge de Google Maps del 2012. A la dreta, el 2018, també segons Google.
L'adrogueria Forcada, a l'esquerra, en una imatge de Google Maps del 2012. A la dreta, el 2018, també segons Google.

No tanquen, però es traslladen

Alguns dels comerços continuen oberts, tot i que s'hagin hagut de traslladar. La reforma de la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU) va obligar la històrica Casa Palau –botiga de joguines i modelisme– a abandonar el 2015 la seu fundada per l'avi d'Anton Palau el 1935, al carrer Pelai. “Al principi vaig pensar que podria mantenir el lloguer, però venent joguines no es pot afrontar”, assegura Palau. El 2001 es va avançar a la situació i va obrir un local a la ronda Sant Antoni, però no era suficient i en va haver d'obrir un altre a Balmes.

“Aquests canvis han representat una disminució de plantilla perquè dels locals que teníem als que tenim ara ha canviat molt la situació. El local emblemàtic del carrer Pelai és avui una òptica però han conservat el títol de Palau i m'enorgulleix que sigui una mena d'icona per a la ciutat”, sosté.

L'òptica ha conservat el rètol de la botiga de joguines Palau.
L'òptica ha conservat el rètol de la botiga de joguines Palau.

Un cas similar és el del Palacio del Juguete, que era al costat de la Catedral i ara és un Geox. La botiga continua oberta, tot i que s'ha hagut de traslladar. Segons explicava l'arquitecte Josep Maria Montaner a EL PAÍS, el seu lloguer passava de 1.000 a 35.000 euros mensuals. Montaner apuntava que els lloguers de locals al centre històric de la ciutat són del voltant dels 10.000 i 20.000 euros, una xifra que arriba als 100.000 en el cas del passeig de Gràcia, d'on va haver de marxar la llibreria Jaimes, ara al carrer València, per deixar lloc a una botiga de Timberland.

Una altra botiga del passeig de Gràcia que va tancar va ser Vinçon: ho va fer el 2015, després de 74 anys d'història, després d'anys de caigudes en les vendes. Ara és un Massimo Dutti, del grup Inditex.

El Palacio del Juguete es va haver de traslladar. Al seu local ara hi ha una sabateria Geox.
El Palacio del Juguete es va haver de traslladar. Al seu local ara hi ha una sabateria Geox.
De botiga centenària a franquícia: l’abans i el després dels comerços històrics de Barcelona

Del trasllat del Palacio del Juguete es feia ressò un article de The New York Times del 2014, que recollia que tots aquests canvis no eren només culpa de la gentrificació, sinó de l'esmentada LAU.

El diari recollia les declaracions de Josep Maria Roig, propietari de la (encara oberta) pastisseria La Colmena i secretari d'una associació de comerciants de Barcelona. Roig deia que la desaparició de botigues tradicionals de barri Gòtic barceloní era “una pèrdua criminal de patrimoni en una ciutat ofegada pel capital i per les marques internacionals que està perdent tot el sentit de la història, de l'ordre i d'una planificació urbana amb sentit”.

El Indio quan encara era obert (a dalt). El 2018 encara no l'havia llogat ningú.
El Indio quan encara era obert (a dalt). El 2018 encara no l'havia llogat ningú.
La camisería Pons el 2008 i el 2018, encara sense llogar, segons recollia Google Maps.
La camisería Pons el 2008 i el 2018, encara sense llogar, segons recollia Google Maps.

Fuente El País - España