Mor l’escriptor, traductor i editor Enrique de Hériz als 55 anys

España
Typography
  • Smaller Small Medium Big Bigger
  • Default Helvetica Segoe Georgia Times

Hi ha oficis que es fonen amb la vida, afirma qui va ser el seu editor a Edhasa, Daniel Fernández. I això és el que va fer sempre Enrique de Hériz, escriptor, traductor i així mateix editor, tenaç, delicat i brillant en tot això, autor de novel·les com Mentira, veu espanyola de Jonathan Franzen o Daniel Defoe i gairebé dues dècades convertint en llibres els primers somnis d’escriptors com Nuria Barrios i Olga Merino. “Entenia que la vida és editar i reescriure constantment”. I així ho va fer fins ahir, quan un càncer veloç de pulmó va tallar aquesta associació per sempre als seus 55 anys a Barcelona.

Era habitual trobar entre els personatges que van poblar les quatre úniques però grans novel·les (de forma i fons) que van conformar com a autor la carrera de De Hériz (Barcelona, 1964) algú que, de sobte, l’havia abandonat tot i que es dedicava amb afany a la seva veritable passió. És exactament el que va fer ell. Després de 19 anys com a editor –la majoria a Ediciones B, llavors el segell del Grupo Z i on va arribar a exercir de director literari sis anys–, qui es va llicenciar, clar, en Filologia, ho va deixar tot per escriure. Era l’any 2000. Escrivia sempre a les nits i ho va anar compaginant amb les tasques d’edició, fins que li va semblar impossible. “Ho tenia clar i em va ser fàcil: ho faria fins que pogués i, quan no fos possible, saltaria, perquè sempre vaig voler ser escriptor abans que editor,” va reconèixer una vegada.

I ho va fer, per a sorpresa de molts. I això que, com tot el que va abordar en la seva vida, va ser exquisit també en aquesta tasca: format sota l’ègida de l’editora Silvia Querini, va acabar fent dels endimoniats originals de Tom Wolfe, carregats d’anotacions a mà al marge esquerre i entre el triple interlineat, llibres fets amb molt d’art. També va dirigir una col·lecció d’autors espanyols i, potser per bon coneixedor de les dificultats, els esforços i les privacions que comporta voler ser escriptor a Espanya, combinat amb el seu envejable olfacte per detectar la bona literatura, va donar veu a autors inèdits o va ajudar a consolidar-ne d’altres de ja arrencats, com Juan Bonilla o José Manuel Fajardo. No va ser aliè a la seva tasca la seva capacitat també per crear i cuidar els seus equips, sagrats per a ell. Els volia i l’estimaven tant, amb aquesta veu pausada i suau, però també capaç d’encabritar-se amb què els dirigia, que no va sorprendre ningú quan d’entre ells va sorgir la que es convertiria en la seva esposa i mare dels seus dos fills, l’editora Yolanda Cespedosa.

Escriptor de cocció lenta, coneixedor de disposar d’una força inventiva i verbal molt poc freqüent, es va aplicar, amb les seves elegants maneres reposades i tranquil·les, a escriure, característiques també heretades de la seva passió per la pesca. D’aquí una producció curta i molt espaiada, pura artesania, en la qual invertia entre quatre i sis anys i que va arrencar amb El día menos pensado (1994), a la qual va seguir Historia del desorden (2000) i la nouvelle Sorda pero ruidosa (2003, premi de narrativa curta UNED). Després de la decisió d’abandonar l’edició, va arribar Mentira (2004), potser la seva novel·la més celebrada, el premi Llibreter dels llibreters catalans, traduïda fins i tot als EUA i que va acabar entre les mans de Francis Ford Coppola, qui la va elogiar i va considerar la possibilitat de portar al cinema el que en essència era “un preguntar-nos qui som i les llegendes que acabem construint sobre nosaltres mateixos”, segons el seu autor.

D’Hériz, d’una discreció exquisida i extrema en tot, no va construir cap llegenda al voltant, no ho necessitava: tenaç (així es va posar a aprendre a tocar el saxo), va continuar llaurant lentament i així va arribar Manual de la oscuridad (2009). I ja no n’hi va haver més perquè la necessitat l’obligava, des que va deixar la seva tasca editorial, a fer ponderades però impecables ressenyes de llibres (bàsicament a El Periódico de Catalunya), i, sobretot, a treballar com a traductor forçat. Els noms escollits el defineixen: Franzen, Horace McCoy, James Ellroy, John Steinbeck o el Defoe del Robinson Crusoe, les aventures del qual va traduir completes per primera vegada a Espanya.

“No comparteixo interessos ni literaris ni sociopolítics; soc una illa flotant en el temps”, així es definia quan se li preguntava pels seus coetanis de vocació amb qui podia compartir una mica de temàtica o estil o fins i tot edat, de Javier Marías o Antonio Muñoz Molina, pel primer aspecte, a Javier Cercas o Ignacio Martínez de Pisón, pel segon. Ell volia “posar el lector on no s’hauria imaginat mai, busco crear un espai moral, una estètica i aprofundir en unes idees”, deia. I amb aquest substrat es quedaran de moment sense aparèixer alguns poemes escrits, una mica de teatre que volia provar i una novel·la ambientada en la seva estimada Calella de Palafrugell, on estiuejava. Potser estava escrit que Manual de la oscuridad havia de ser l’últim que publiqués en vida: la història d’un il·lusionista al qual el món, la vida, s’entossudeix de cop a desaparèixer de la seva vista.

Fuente El País - España