L’escola bressol municipal número 100

España
Typography
  • Smaller Small Medium Big Bigger
  • Default Helvetica Segoe Georgia Times

Barcelona ha obert aquesta setmana l’escola bressol municipal número 100. És al barri de la Sagrera i es diu La Morera. Aparcament per a cotxets, espais amplis en els quals mana la fusta, molta llum, mini de tot (miniescales, minitaules, minilavabos) i aquest soroll i bon rotllo que dona la vida a menys d'un metre d'altura. La capital catalana pot presumir de ser una de les ciutats europees amb una xarxa d’escoles bressol municipals més gran. Sumen 8.400 alumnes de zero a tres anys, gairebé mil educadors i tenen un pressupost anual de 62 milions. Madrid té 57 centres públics, amb 5.370 alumnes.

La realitat exigeix no ser autocomplaent i recordar que l'oferta municipal de Barcelona només cobreix el 54% de la demanda, o que els professionals demanen a l’Ajuntament menys ràtios d'alumnes per educador i més recursos per atendre cada vegada més necessitats especials. Però existeix el consens sobre que les escoles bressol de Barcelona són un dels patrimonis de la ciutat. Perquè, diuen els experts, donen valor educatiu a una etapa que no és obligatòria però sí de gran importància. A més a més, són una eina per igualar les oportunitats.

El gruix de la xarxa de 100 escoles bressol municipals de Barcelona té dues procedències. Una, els centres privats o creats per cooperatives de famílies durant la Transició, que van ser absorbides pel consistori fins al 1991. I dues, les construïdes per l’Ajuntament a partir del 2000. Però, com documenta Montserrat Bastardes en el llibre Les escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona. Memòria històrica 1932-2007, el reconeixement oficial de l'etapa educativa des del naixement va començar durant el període republicà, en els anys trenta del segle XX.

De la República ve el nom d'escola bressol, quan el govern va considerar per primera vegada que “els nens són educables des que neixen”. Va haver-hi fins i tot escoles bressol de guerra a diverses fàbriques durant la Guerra Civil, que van ser reconegudes a l'estranger. Però “el franquisme ho va ignorar” i a partir del 1939 “l’Ajuntament va perdre moltes institucions culturals i educatives de la ciutat”.

El patrimoni educatiu de la Segona República es va perdre i va tornar la beneficència, amb les anomenades cases bressol i guarderies, recorda el llibre de Bastardes. El 1946 es va decretar la conversió d'escoles municipals en estatals, però a Barcelona no es va aplicar perquè l'etapa 0-3 no es va considerar educativa i durant la dictadura l’Ajuntament va crear escoles en alguns barris de rendes baixes.

Van passar les dècades i a finals dels seixanta va sorgir el moviment de les escoles actives, mixtes, laiques, on s'ensenyava en català… una resposta a les escoles franquistes que va facilitar la creació d’escoles bressol amb el mateix tarannà per part de parròquies, moviments veïnals o famílies. El 1973 les cooperatives es van agrupar en la Coordinadora d’Escoles Bressol i a finals de la dècada dels setanta es va crear el Patronat Municipal d’Escoles Bressol de Barcelona, que tenia uns 40 centres. A més d'absorbir l'oferta privada, va vetllar per ordenar els criteris educatius i de funcionament i homogeneïtzar la formació de les educadores, que eren puericultores, ATS, mestres o assistents socials.

Els treballadors demanen més recursos per reduir la ràtio de nens

El camí, amb tot, no ha estat fàcil. Va haver-hi vagues, protestes laborals quan es va eliminar el doble torn d'educadores per abaratir costos… Ho recorda bé el director de Centres Educatius de l’Institut Municipal d’Educació, Casimir Macià, que com a tècnic ha vist passar cinc alcaldes. Macià subratlla el valor d'un servei que considera “política pública en majúscules”. “Les escoles bressol municipals són un referent de socialització, han exportat millores a la resta de la xarxa pública d'educació”, explica i posa també el valor dels tècnics municipals que, al marge de l'alcalde de torn, “han aconseguit frenar temptacions [com l'intent de privatitzar-ne la gestió] i orientar en les millors decisions des de la professionalitat”.

També va ser protagonista en el desplegament de la xarxa l'exconsellera d’Educació de l’Ajuntament Marina Subirats, que va ocupar el lloc entre el 1999 i el 2006 coincidint amb l'alcalde Joan Clos i el primer gran salt quantitatiu de la xarxa d’escoles bressol i l'acord amb la Generalitat per finançar-les en tres terços: Govern, Ajuntament i famílies. “És una xarxa d’alta qualitat gràcies a la forta tradició d'escolaritat municipal que té Barcelona des del segle XX”, celebra després d'explicar la difícil tasca de localitzar espais per obrir noves escoles bressol.

L'actual tinent d'alcalde de l’Ajuntament, Laia Ortiz, subratlla que la xarxa d’escoles bressol municipals “és el principal patrimoni educatiu propi de Barcelona, factor d'equitat, el primer vincle de les famílies amb la ciutat i una massa crítica de serveis educatius que ha sabut innovar des d'un alt nivell d'excel·lència i des d’allò públic”. De la gestió de l'actual govern són dues grans novetats de la xarxa: la introducció a la futura escola número 101, al Raval, de l'horari de tarda, per adaptar-se a la realitat laboral de les famílies; i la “tarificació social”, de manera que les famílies de més renda paguen més i les de menys, menys. “Les rendes baixes estaven poc representades”, explica Ortiz. La regidora admet que a escala laboral el repte de les escoles bressol són les ràtios i recorda que s'han reduït als barris amb més complexitat social.

Amb doble barret, com a membre de Rosa Sensat i del col·lectiu Bressol Indignades, Eva Jansà celebra que la ciutat arribi a 100 escoles bressol municipals i reconeix que la xarxa és inèdita, però apunta “que no hauria de ser notícia, perquè l'aposta per la petita infància hauria d'estar normalitzada”.

Fuente El País - España